Sergi Fernández completa amb èxit l’expedició en bicicleta pel Sàhara

L’expedició del cicloaventurer local va començar a principis del mes d’abril a la ciutat de Marrakech. El primer obstacle a superar van ser les muntanyes Atles; després de dues jornades de llarga ascensió va arribar a la vall del Draa, conegut pels oasis de palmeres. Abans d’arribar a Argèlia s’acaba la carretera asfaltada i les dunes del Gran Erg Occidental comença a empassar-se les cases. Sergi Fernández va continuar la travessia ciclista per la carretera que va fins a Mauritània entre el mar i els camps de mines, passant per ciutat com Laayoune i Dakhla, a on el cerdanyolenc havia d’aprovisionar-se de queviures per poder recórrer en plena autonomia les llargues distàncies que separen els punts habitats en aquesta zona. Segons el cicloaventurer l’arribada a Mauritània no va suposar grans canvis i explica que “durant una setmana vaig tenir la sensació de viatjar dintre d’un núvol de pols, dia i nit, sempre mastegant sorra, que entre per totes parts: orelles, boca, ulls...”. L’arribada a Nouackchott va suposar un cert alleujament, però també va haver de superar una crisi de motivació: “ja havia creuat el Sàhara de nord a sud, havia arribat al Sahel, i l’estiu estava arribant amb més calors i vents de l’est, així que vaig entrar en una espiral negativa que quasi em fa desistir i anular els plans originals de continuar cap a Malí, però després d’un descans vaig recapacitar i vaig reiniciar el meu viatge en direcció a l’interior del continent, contra el vent, en direcció a el calor, era un fet antinatural però ho havia d’intentar perquè sentia que l’expedició estava inacabada”, recorda Sergi Fernández. El mateix cicloaventurer descriu les primeres jornades en direcció a l’interior del desert com “els dies més durs dels 30.000 km que he fet al llarg dels quatre anys i mig que ha durat el projecte”. El cerdanyolenc pedalejava uns 100 km diaris, fent una part de l’etapa entre la matinada i les 10h i reprenia la marxa amb les darreres hores de llum.

 

La segona part de la ruta trans-sahariana va portar a Sergi Fernández des de Nouackhott fins a Nema, a on finalitza la “Carretera de l’Esperança”, una via pavimentada de 1.200 km. Després de passar diversos dies a Walta, la mítica ciutat de les caravanes, situada a només 400 km de la llegendària Tombuctú, va reiniciar la marxa en direcció al sud, a través del Sahel, per arribar fins a Bamako, a la vora del riu Níger, límit natural del desert del Sàhara.

 

 

La travessia del Sàhara era la darrera de les set expedicions en bicicleta, en solitari i sense assistència, que l’han portat a creuar el set desert més emblemàtics dels cinc continents. En total, ha sumat 30.000 km. Al 2003 va creuar Austràlia des de Darwin fins a Sydney, al 2004 va recórrer la Patagònia i el desert d’Atacama. A la primavera del 2005 va pedalar a través dels deserts dels Estats Units i a la tardor va creuar Namib i el Kalahari, a Namíbia i Botswana respectivament. Al 2006 va arribar el torn del Gobi, entre Mongòlia i la Xina. El Sàhara estava previst per a l’hivern d’enguany, però una lesió a l’espatlla, el va obligar a enrederir el viatge a l’Àfrica fins a principis d’abril, quan el calor i les tempestes de sorra fan encara més difícil la vida al desert.