Taula rodona sobre les problemàtiques i reptes contemporanis de la violència masclista

Dins les Jornades que s’organitzen en el marc de la commemoració del Dia Internacional per a l’eradicació de la violència vers les dones es va portar a terme una taula rodona per reflexionar sobre les violències sexuals amb quatre ponències. Una realitat encara ara massa silenciada i que té un impacte en les persones que les pateixen i que es manifesten des de les agressions en espais públics i d’oci, els abusos en les relacions de parella i, molt especialment, el ciberassetjament i les violències 2.0

La Laia Rosich, psicòloga i coordinadora del Servei d’Atenció a les dones del Safareig, va parlar de la violència sexual en l’àmbit de la parella, com es fan invisibles els possibles abordatges a la qüestió i quines són les seves propostes.

En primer lloc, Rosich diu que la violència sexual en la parella es sustenta en tres grans pilars que es relacionen entre ells: el gènere, la violència i les relacions afectives.
Per Rosich, és important ser conscients que vivim en una societat on és més fàcil maltractar que ben tractar i partim d’un model relacionat amb la violència, que premia d’alguna manera la violència, que té resultats molt més ràpids i, per tant, costa molt més mostrar tot allò que guanyes quan ben tractes i pots tenir relacions igualitàries.

Un altre aspecte a destacar per Rosich, a través de la seva experiència al Safareig, és l’atracció cap a aquests tipus de comportaments. És, per dir-ho d’alguna manera, un desig marcadament capitalista i patriarcal. I per tant, cal plantejar-nos aquesta construcció sociològica i cultural del desig.

Una construcció del desig, tant en homes com en dones. En els homes amb una doble moral i en les dones amb un vincle i amb una idea de ser per a l’altra. Una tradició cultural que separa el cos i l’ànima. Sent aquesta la part més pura i el cos la part més bruta.

Això crea una sèrie d’arquetips i una jerarquia de rols que s’inscriu en una societat que té una estructura jeràrquica, no només en relació al sexe, sinó també en relació a les relacions humanes, de classe, etc, i una estructura patriarcal que crea dues subcultures, una masculina i una altra femenina, amb una sèrie de valors, de rols i de relació de domini que s’inscriu en cadascun de nosaltres. Arribats aquí, Rosich creu que s’ha de posar punt i final a l’erotització de l’abús i intentar erotitzar el bon tracte.

Segons Rosich, aquesta situació a Espanya és que s’invisibilitza aquest tipus de violència, perquè la llei espanyola només té en compte la violència que es produeix dins la parella, quedant excloses totes aquelles que es produeixen en l’àmbit comunitari. En el cas de la llei catalana, aquesta és una mica més àmplia, perquè situa els diferents àmbits: parella, familiar, laboral i comunitari, però sovint és difícil poder-ho articular d’una manera senzilla.

Com a proposta per a la reflexió, Rosich demana incidir en la prevenció, detecció, atenció i la recuperació de les víctimes.

Seguidament va intervenir la Puri Navarro, de la regidoria de Polítiques de Gènere de l’Ajuntament de Terrassa, per parlar de les agressions sexuals a l’espai públic i d’oci. Un tipus de violència sexual desconegut per al gran públic i que apareix bàsicament en dones joves, en ambients lúdics i que a partir dels anys 90 ha anat augmentant.

Una agressió que planteja problemes d’identificació i diagnosi per als sanitaris i per a la pròpia víctima, perquè en moltes ocasions no és capaç de recordar el que ha passat.

Estem parlant d’un tipus d’agressió sexual que es comet quan la víctima està sota els efectes d’algun tipus de droga, independentment de si el consum ha estat voluntari, o no. Aquest substàncies disminueixen el grau de vigilància de la dona, el nivell de consciència, la capacitat de prendre decisions, la capacitat de control sobre el propi cos i, en definitiva, anul·la el poder de la pròpia dona.

Puri Navarro destaca que no se sap ben bé l’abast real d’aquest tipus d’agressió, perquè en moltes ocasions no es denuncia. El que sí se sap del cert és que el relat dels fets ocorreguts és sempre el mateix en totes les víctimes, que normalment l’agressor és una persona desconeguda per a la víctima i que no presenten signes de violència física, perquè no tenen la capacitat de resistir-se.

Per tot això, Navarro creu imprescindible augmentar el coneixement de la població, sobre tot entre les dones, del risc d’aquest tipus d’agressió sexual; promoure accions preventives primàries, proporcionar material educatiu entre la població de risc amb indicacions sobre el consum de determinades substàncies i promoure entre els professionals de la salut la detecció i el tractament oferint la formació necessària.

 Tot seguit va intervenir la Nieves Prado, de la Fundació per a la convivència ASPACIA de la Universitat de Barcelona, per parlar del ciberassetjament i violències 2.0.
Segons Prado, aquestes noves violències a les xarxes socials el que estan fent és adaptar-se a les noves tecnologies que s’estan vivint actualment. L’autor segueix sent el mateix, l’eina és la única cosa que canvia i, per tant, aquestes noves eines de comunicació no són les culpables.

Un aspecte que també destaca és que, malgrat que aquesta relació en la xarxa no és corporal i, per tant, no hi ha d’entrada uns estereotips, tot i així la igualtat no es dóna. L’experiència els diu que, ens el contrari, hi ha una reproducció dels valors patriarcals i unes agressions molt violentes que, malgrat no ser físiques, calen igualment a nivell psicològic.

Finalment, va destacar les figures del ciberassetjament (assetjament entre persones adultes), ciberbulling (assetjament entre menors en l’àmbit escolar, social, etc) i el sexting (difusió d’una fotografia per part del receptor, sense consentiment de l’emissor).

Ja per acabar, va intervenir la presidenta de l’Associació Sakura-onna, contra la violència sexuals, Vanessa Mendoza, qui va fer la seva exposició de persona que va patir una violació a l’edat de 19 anys.

Mendoza va recordar que quan va patir la violació van sobrar teories i tests i, per contra, va trobar a faltar o no va trobar un ésser humà amb qui poder parlar.

En aquest sentit, va reclamar, d'una banda, unes millors condicions laborals, de formació i de material de treball per als professionals que atenen a les víctimes, per tal de poder-los atendre millor. I de l'altra, ensenyar als homes a no violar.