Tres mirades, un territori

Isidre Grau, Miquel Sánchez i Josep Ricart explicaven divendres al MAC-Can Domènech les seves experiències sobre Cerdanyola a l’hora d’observar i escriure sobre la ciutat. Tres cerdanyolencs amb tres visions diferents, però que conflueixein en una idea: Cerdanyola té història, té recorregut i té futur.

En el marc de les celebracions de Sant Jordi, el Museu d’Art de Cerdanyola-Can Domènech acollia la taula rodona Escriure sobre Cerdanyola–Memòria i territori, amb intervencions de l’escriptor Isidre Grau, de l’historiador Miquel Sánchez i l’arquitecte Josep Ricart, que van parlar de les seves respectives experiències en un auditori ple.

Les diferències en 50 anys

Isidre Grau (Cerdanyola, 1945) és enginyer tècnic químic, escriptor i professor de tècniques de novel·la i de conte. Ha publicat 13 novel·les, 6 reculls de contes i 2 assaigs literaris, a més dels articles al Cultura d’El Punt Avui. En la seva obra destaca la creació de l’espai literari de Vinyes de Savall, present en el cicle d’Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi, 1985).

El seu últim llibre, publicat al desembre passat, és Cerdanyola, espai 50/2000, on compara la Cerdanyola de fa mig segle amb l’actual, a través de 31 espais emblemàtics del terme, provocant les complicitats del lector, reflexionant sobre els mecanismes de la memòria i les complicacions del teixit urbà.

Grau explica que escriure sobre Cerdanyola li ha proporcionat dos avantatges principals: comprovar el mecanisme selectiu i fràgil de la memòria i constatar la creixent complexitat del teixit urbà.

Per a l’escriptor local, el més important de conèixer els orígens és que serveixen per valorar una mica més el present.

Els records en tres moments

Miquel Sánchez (Cerdanyola, 1943) és enginyer i doctor en Història. Ha publicat llibres d’enginyeria, història local, poesia, excursionisme i narrativa. Entre els darrers títols hi ha Història de Cerdanyola. Dels orígens al segle vint (2005), La rebel·lió dels mots (2008), La terra de Thule (2011) i Can Fatjó dels Xiprers. Nou segles de vida pagesa a Cerdanyola (en premsa).
Sánchez va repassar tres moments del seu recorregut vital que es corresponen a tres canvis de domicili i, per tant de paisatge.

El primer, és el del la seva infantesa, als anys 50, quan va viure al barri de Baix. Cerdanyola “encara era pagesa” i el món de Sánchez “era molt limitat i petit” perquè s’estenia entre els quatre cantons, el mercat de Sant Josep i el bar Salla. L’historiador recorda que hi havia “molta zona boscana com el Bosc Tancat, la font d’Adam i Eva, la pineda de Les Fontetes i el Turonet”. La indústria encara era incipient, però recorda noms com els de Sarroca, Uralita o la fàbrica dels mantons de Manila. Les botigues de l’època “eren colmados o ultramarins”.

Cap als anys 60, Miquel Sánchez va anar a viure al passeig de Cordelles, travessant el riu Sec. Recorda els ferratges, les vinyes, el roure de Bonasort (al mig de l’antiga carretera de Terrassa), l’alzina surera i la zona de regadiu del sot de Can Xarau. La industrialització del terme començava a ser important amb empreses com Aiscondel, Riviere, la Bòbila o gres Catalán. Tot i això, quan plovia els carrers encara s’enfangaven i per evitar-ho es llençava pols d’amiant.

A l’any 1977 es van endinsar més a la trama urbana i va anar a viure al carrer de la Diagonal, tocant el que després seria el polígon de Banús. En aquella època es van transformar algunes masies, altres van ser enderrocades i d’altres, finalment, salvades. Van desaparèixer les vinyes, els ferratges i els horts. Es va aixecar un barri d’elevada densitat urbana, amb precarietat i “sordidesa en alguns locals comercials”.

Després del recorregut històric, farcit d’anècdotes, Miquel Sánchez, conclou que en 50 anys, ha canviat la gent i els costums. Hi ha més injustícies i desigualtats socials, més varietat cultural i de llengües i “una pobre integració dels espanyols i els estrangers als fets identitaris”.

Sánchez remarca que “la identitat canvia, s’adapta als temps, en canvi, les pedres mai moren”, per això, recalca que “els historiadors s’han d’adaptar a la història dels temps” i ajudar a conservar la memòria per a les futures generacions.

La mirada de l'oportunitat

Josep Ricart (Cerdanyola, 1973) és arquitecte, professor associat de l’Escola d’Arquitectura del Vallès i professor de Màster de la UPC. Des de 2001 és soci de H arquitectes, amb una tasca que ha merescut els premis ENOR jove 2011, SAIE Award 2011 i la 5a Biennal d’arquitectura del Vallès 2009, a més de guanyar el concurs de l’edifici ICTA-ICP d’imminent construcció a la UAB.
Ricart, qui va acompanyar les seves explicacions amb fotografies de diferents indrets de la ciutat, remarca que és a través dels dissenys dels arquitectes que s’imaginen com ha de ser el territori. Segons indica, la mirada de l’arquitecte “és la de l’oportunitat, en el bon i en el mal sentit de la paraula”. A més, assegura que hi ha una altra mirada molt interessant: “què s’ha de fer i què hi passa”.

Per a Ricart és molt important veure on és l’activitat de l’home en comunitat i decidir que allà hi ha l’oportunitat, ja que una tasca fonamental de l’arquitecte és detectar on passen les coses i perquè hi passen.

Josep Ricart proposa un passeig per la Cerdanyola ja consolidada, no per visitar les icones i els monuments, sinó aquelles arquitectures edificades i urbanes que són suport de l’activitat habitada o que podrien arribar a ser-ho.

Ricart conclou que a Cerdanyola hi passen coses, “però encara n’hi passen poques”. Per a l’arquitecte, “hauríem de fer compatibles els usos dels espais i no desaprofitar el patrimoni agrícola”, ja que “ens dóna una pista per saber com aprofitar el territori i pot ser un lloc d’oportunitat perdut”. L’arquitecte indica que els espais estan plens de dreceres i que si estiguessin ben fets, no caldrien