Cerdanyola Ràdio - 105.3 FM

Cerdanyola Ràdio - 105.3 FM

Escoltar en directe

Cultura

  • Portada
  • Cultura
  • Valldaura: del monestir medieval al col.lectiu que vol difondre les arrels cerda...
Valldaura: del monestir medieval al col.lectiu que vol difondre les arrels cerdanyolenques

Valldaura: del monestir medieval al col.lectiu que vol difondre les arrels cerdanyolenques

30 d'octubre de 2008 a les 0:00

Una nova entitat cultural es presentava ahir a Cerdanyola. El Col.lectiu Valldaura neix amb l’objectiu de recuperar la història, tradicions i arrels de Cerdanyola i difondre entre els nouvinguts per fomentar el coneixement de la història local i enfortir la pròpia identitat. La primera activitat del nou col.lectiu va ser una conferència de l’historiador Miquel Sánchez sobre el lloc, el monestir i la Casa Reial de Valldaura.

Els impulsors del Col.lectiu Valldaura destaquen que per estimar s’ha de conèixer i per això impulsaran activitats culturals i lúdiques que suposin la recuperació de la història i tradicions locals. Josep Figuerola, president de la nova entitat, afirma que el Col.lectiu Valldaura “vol anar més enllà dels tòpics” i tenir clar que la gent que hi viu a la ciutat ha de conèixer els orígens de Cerdanyola per potenciar la identitat local.
 
En aquest sentit, des de l’entitat destaquen que les seves activitats volen arribar a tots els barris de la ciutat “i no només aquells on viu la gent de tota la vida” perquè, remarquen, amb les persones nouvingudes “s’ha de construir el futur” de Cerdanyola.
 
Valladura inventada, Valldaura oblidada
 
La primera activitat del Col.lectiu Valldaura va ser una conferència de l’historiador local Miquel Sánchez sobre Valldaura.L’historiador remarca l’existència de dues Valldaures, la inventada, que recrea llegendes a l’entorn de la figura de Guifré el Pilós i el naixement de les Quatre Barres, i la Valldaura oblidada, que gira a l’entorn des desapareguts monestir cistercenc i Palau Reial de l’Edat Mitjana.
 
Sánchez recorda la inaccessibilitat que tenia Valldaura en l’època medieval quan al 1150 es consagra el monestir cistercenc de Santa Maria de Valldaura com a contraposició del de Sant Cugat, un monestir que només existiria durant 19 anys, ja que al 1969 els monjos cistercencs funden un nou monestir a la vora del riu Gaia, el monestir de Santes Creus, on s’hi traslladen. L’historiador local destaca que aquest trasllat el provoca la dificultat de treballar la terra seguint la regla de l’Ora et Labora dels monjos cistercencs.
 
Posteriorment, entre els segles XIII i XV, Valldaura esdevé lloc de caça i repós dels Comtes de Barcelona amb la creació del Palau Reial que entra en decadència amb la mort de Martí I l’Humà i l’arribada de la nissaga dels Trastàmara.
 
Durant molts anys, Valldaura és protagonista de llegendes que conformen el que Sánchez qualifica com la Valldaura inventada. Aixa, el mite ubica falsament a Valldaura la mort de Guifré el Pilós i el naixement llegendari de les Quatre Barres amb la sang del comte de Barcelona que poetes com mossen Cinto Verdaguer van cantar **.
 
Miquel Sánchez destaca la convivència de les Valldaures inventada i oblidada i fa una crida al redescobriment les restes arqueològiques existents en aquest indret de Collserola.
 

Sánchez dóna la benvinguda al Col.lectiu Valldaura que compta amb un web en construcció a l’adreça valldaura.ppcc.cat i el correu electrònic de contacte c.valldaura@gmail.com. La quota de soci és d’un euro mensual.

.............................................................................................................................................................................................................................................

** Les Barres de Sang

Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.

Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?

-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.

-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.

-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles, el segell d’emperador.

< ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.>>
Quan les lletres son llegides,
–Cavallers anem-hi tots.—

Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.

Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.

Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge

avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.

A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.

Els francesos demanaven:
–Qui és aqueix batallador?
–El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.

Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:

tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.

–No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.

–De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
–Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—

Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.

–Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.

Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—

Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.