Vicenç Pagès Jordà: Robinson és per a lectors que saben llegir i busquen coses diferents

Vicenç Pagès Jordà presentava ahir al Cafè amb Lletres el seu últim repte literari, Robinson, una història d’amor i de follia i una reflexió sobre la soledat, sobre la comunicació i sobre la imaginació com a refugi. Una novel·la que no vol caure simpàtica al lector i el convida a entrar a la ment del protagonista amb una narració que busca i aconsegueix ser diferent per a un lector que no li agradi la repetició de les fórmules d'èxit. 

L’autor empordanès destaca que cada generació té el seu Robinson, convertit gairebé en un gènere literari des de la publicació de l’original, el de Daniel Defoe. El senyor de les mosques o els Robinsons juvenils de Jules Verne, però Vicenç Pagès Jordà apunta que el seu Robinson és hereu directe del de Michel Tournier a Divendres o els llimbs del Pacífic, un Robinson introspectiu que aprofita que està sol per donar voltes a les coses i per això “no cal naufragar, no necessita illa”. L’autor indica que a les “Robinsonades” hi ha un component d’aventura, d’atzar i de solitud i en aquest cas volia posar èmfasi en una solitud voluntària.

La narració comença un dia d'estiu, quan un home de mitjana edat s'introdueix a la casa dels veïns, que se n'han anat de vacances, i s'hi instal·la d'una manera molt peculiar amb l’objectiu de descobrir d’on prové el soroll infernal en forma de música que li arriba cada dia. L'home és solter, té el pare en una residència i treballa de carter; i a mesura que l'acompanyem descobrim les raons d'un comportament insòlit que el portarà a topar amb els veïns i amb la justícia.

Personatge sense nom en localització i temps desconeguts

Després de guanyar el premi Sant Jordi amb Dies de frontera, Pagès Jordà va decidir fer una novel·la completament diferent i va sorgir una novel·la amb un personatge sense nom que no està localitzada en cap lloc identificable ni en un temps concret. L’autor explica que no volia utilitzar trucs perquè la gent s’enganxi com les localitzacions conegudes, les músiques compartides o els noms més comuns ja que la novel·la “s’havia d’aguantar sola”.

Robinson és una obra que, amb altes dosis d’humor i un llenguatge depurat, ens fica al cervell del protagonista, un personatge del que no coneixerem nom -només una lletra H i referències d’altres personatges com “aquell sonat” o el “petit salvatge”-, que no sabem en quina ciutat viu ni en quin moment, si avui o fa 10 anys, i que creu que el silenci hauria de ser consagrat com un dret humà i  que al llit s’està millor que en cap altre lloc. L’autor el defineix com “un claustrofïl·lic”, que no claustrofòbic, que utilitza un llit flotant per viatjar i que és tant símbol de llibertat com de refugi.

L’autor d’Els jugadors de whist, que subratlla que a les novel·les no ha d’haver missatge i no pretén donar-lo en la seva obra, destaca que la soledat és la via per crear i en aquest sentit el protagonista de Robinson és “un artista sense obra” perquè estant sol fa construccions mentals que no es materialitzen convertint-se en un artista en la línia de Marcel Duchamp. Pagès Jordà indica que el protagonista és civilitzat i creatiu, però també un sociòpata que està una mica sonat, un home que fa coses estranyes, amb la idea que tenim dels artistes, tot remarcant que “segurament Picasso no hauria estat bon veí”.

Novel·la en espiral que no busca el clímax sinó anar-se dissolent

Robinson és una novel·la que et desconcerta, que no et deixa indiferent. Una narració on realitat i imaginació es confonen, on al final no sabem si el que passa li ha passat realment al protagonista o no. Vicenç Pagès Jordà indica que “el narrador no et diu el que fa, sinó el que pensa, i el que pensa no és ben bé el que passa perquè tu no vas pensant tota l’estona en el que fas”.

L’autor manifesta que “quan acabes el llibre tens més incògnites que certeses”. De fet, Pagès Jordà explica que Robinson és una novel·la en espiral que es va fent cada cop més petita fins que implosiona, una novel·la que fuig del ritme tradicional en escala en progrés buscant el clímax habitual ja que està feta per a lectors “que els agrada llegir” i busquen coses diferents en la literatura a les que són més habituals, “altres geometries”.

Pintada a Cerdanyola: "La dicha no és completa. Fal..."

Vicenç Pagès Jorda va lliurar tres exemplars –l’original i les traduccions al castellà i a l’eslové- de la seva novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003, a la Biblioteca de Cerdanyola. La raó és que aquesta novel·la neix arran d’una pintada inacabada que va veure en una paret de Cerdanyola quan anava a buscar els autobusos per anar a la UAB. La pintada deia "La dicha no és completa. Fal...".

Pagès Jordà indica que els premis han “de tenir sentit, descobrir algú, ajudar a algú que no està a dalt de tot”, i en aquest sentit critica que Michel Tournier morís sense tenir el Nobel i li hagon donat a un Bob Dylan que “no ho necessita”. Així, creu que el jurat del premi Nobel es va premiar a si mateix quan va distingir Bob Dylan perquè “era guai”, quan el cert és que “ja no és un fet transgressor”.

Nous projectes

L’autor prepara ja nous projectes com una autoantologia dels seus contes escrits al llarg de 30 anys, un nou recull de contes inèdits, un diccionari vintage amb paraules que “hi ha gent que fa servir el seus fills no”, una antologia comentada de contes de Chejov, un recull d’articles sobre autors gironins històrics i la seva vigència actual amb figures que van des de Ramon Muntaner –que és "molt avorrit, com un gabinet de premsa" del rei- a Baldiri Reixac –que "està molt bé"- passant  per Aurora Bertrana –que no s’aguanta per enlloc- o el descobriment de “l’estupenda” Llucieta Canyà.