Volem decidir, no triar

17 d'agost de 2015 a les 10:28

Malgrat que alguns ho intentin, aquells que ens sentim tan catalans com espanyols no podem estar al marge d’una qüestió que s’ha volgut presentar com que no va amb nosaltres: la consecució de les aspiracions del poble de Catalunya.

Fugim del victimisme i els complexos que ens han situat en la inacció i parlem alt i clar de com volem millorar el nostre país tot superant propostes formulades des del nacionalisme identitari. Vinguin d' on vinguin.

És curiós com pel proper 27-S alguns fan una crida a la unitat per desunir-se o, el que és pitjor, reparteixen carnets de bona o mala catalanitat tenint en compte el grau de compromís contret amb un hipotètic procés d’independència.

No crec en cap nacionalisme. Ni en l' un ni en l' altre. Malauradament  i com la majoria de fenòmens complexos, el conegut procés sobiranista l' han acabat  simplificant inevitablement en dos pols (o blocs) de discussió: el promogut per l' independentisme català i el rebatut pel nacionalisme espanyol.

No obstant, som molts els catalans i les catalanes, que quan decidir es converteix en sinònim de triar entre Catalunya i Espanya, automàticament, ens sentim exclosos. Sentim, però, necessitat de decidir altres coses: quina sanitat pública volem, quina escola pública, quin sistema de finançament, quin reconeixement, quin autogovern. Però en cap cas podem elegir entre dues identitats que sentim part de nosaltres. Afortunadament, els éssers humans no som ésser plans sinó polièdrics, capaços d’englobar dins nostre una pluralitat de sentiments, d’identitats. 

Sense anar més lluny, només cal preguntar a qui tingueu al costat per la seva història de vida. Jo mateix: nascut a Sabadell, cerdanyolenc, fill d’immigrants, m' estimo la meva terra i com a català treballaré de forma incansable per assolir les aspiracions del meu poble.

Aspiracions com la de preservar un model sanitari públic d' excel•lència; com la de recuperar tots els dret socials que s' han perdut amb els governs conservadors de CiU i PP; com la de millorar la qualitat de vida de la nostra gent gran, la gent amb dependència, el nostre jovent i, en definitiva, aquells col•lectius més vulnerables a l'impacte de la crisi. Aspiracions com la de garantir l'accés a un habitatge digne en un país lliure de desnonaments; com la d'apostar per un model educatiu públic de qualitat, més just i amb més recursos on el talent, la innovació i el coneixement esdevinguin prioritaris. Aspiracions a generar més i millor ocupació, més i millors oportunitats.

I per què dic tot això? Perquè sembla que alguns volen fer-nos triar entre Catalunya i Espanya el proper 27 de setembre i, sincerament, em un despropòsit de conseqüències considerables encara no valorades.

Jo no vull triar, vull decidir quin model educatiu, sanitari, cultural, fiscal i econòmic és millor per al conjunt de la ciutadania. També vull decidir sobre com avançar en les relacions entre Catalunya i Espanya i sobre com millorar el nostre autogovern. Ara bé, que alguns vulguin dotar d' un caràcter plebiscitari a les properes eleccions autonòmiques reduint-les única i exclusivament a la qüestió de la independència em sembla un frau democràtic de primer nivell.

Ningú parlarà de la gestió que ha fet el govern Mas amb el suport d' ERC aquests darrers anys? Ningú parlarà de la pèrdua dels 200.000 llocs de treball dels darrers 5 anys? I de les 6.000 famílies que han perdut la Renda mínima d' inserció? Algú ens dirà per què el pressupost en cultura s' ha reduït en un 25%? I què em dieu dels 1.400 milions d' euros que s’han retallat de la sanitat publica? O què passarà amb aquelles 230.000 famílies amb dificultats per pagar l' habitatge i que es troben en risc permanent d' execució hipotecària? Ningú farà propostes de futur respecte a aquests temes? Si aquests temes no formen part de les aspiracions prioritàries d' un país, flac favor ens fem a nosaltres mateixos.

En definitiva, aquells polítics que fan bandera de la independència com la solució a tots els nostres problemes són els que, en els darrers anys, han afeblit, dividit i empobrit Catalunya. Els mateixos que, plantejant aquestes eleccions com un plebiscit, pretenen escatimar a la ciutadania el seu dret a fer balanç de la seva pèssima gestió de govern. És per això que únicament s'adrecen a la ciutadania atiant les emocions i la rauxa i deixant de banda la racionalitat i el seny. Si el proper 27 de setembre guanyen les primeres, estic convençut que haurem caigut, una vegada més, en allò que tan bé va simbolitzar Giussepe Tomasso di Lampedusa a "Il Gattopardo": que tot canviï per a que res no canviï.

Per tot això, el proper setembre jo no triaré entre Catalunya i Espanya, entre independència si o no, jo decidiré quin es el millor projecte per als drets, el benestar i l'autogovern de Catalunya.

Marc Mellado Bayo