Xusa Serra: “la bona mort és poder fer aquest tram de camí amb aquells valors que has tingut a la vida”

La cerdanyolenca Xusa Serra -antropòloga, tanatòloga, infermera i presidenta de l'associació GestDol- ha presentat El libro de la buena muerte, llibre que vol ajudar el lector a entendre el procés de morir, l'acte d'acomiadar-se i construir el camí del dol per incorporar la mort d'un ésser estimat des de l'amor i la calma.

Xusa Serra, que anteriorment ja havia escrit Jo també em moriré?, un llibre que ajuda els infants i els joves a conviure amb la pèrdua i la mort de qui estimen, explica que El libro de la buena muerte és el resultat de les seves experiències amb més de 20 anys acompanyant persones al final de la seva vida i en què ha recollir històries sorprenents. Així, explica com moltes persones, encara que estiguin en coma, “esperen un moment determinat per poder morir -potser per esperar que vingui un germà o algú estimat- i no s’abandonen, sinó que tenen la batuta de la seva vida fins a l'últim alè”.

Serra explica la fascinació que li provoquen aquestes situacions i destaca que moltes vegades no s’expliquen perquè o bé no vols “que ningú pensi que estàs boig” o bé perquè és “quelcom tan especial que no vols que ningú ho embruti” amb una expressió que mai no s’ha de dir: “has de”. Serra insisteix que si de veritat volem acompanyar amb algú que ha patit la mort d'algú hem d’evitar regalar paraules que ningú ens ha demanat i que són impositives: “has de treure la roba de l'armari, has de mirar de no pensar-hi, has de sortir, has de, has de has de...”. Per a l’autora,  quan volem acompanyar a algú “t'has de convertir en una orella molt gran i una boca molt petita”.

Xusa Serra creu que la natura ens desconnecta de moments traumàtics com el naixement, que mai no recordem, i creu que també ho fa de la mort, però ressalta que les famílies, els supervivents, tenen un camí llarg per viure amb la mort d’aquella persona.

L’autora defensa que la bona mort és poder fer aquest tram de camí amb els valors i tarannà que has tingut a la vida i per tant s’ha de respectar per igual aquelles persones que, quan estan malaltes, volen saber més i les que no ho volen saber. Serra insisteix que acompanyar vol dir estar al costat i que es facilita  que aquesta persona tingui una bona mort si no s’imposen criteris de salut o personals a aquells que tenen una forma de pensar diferent. La terapeuta del dol explica que no es pot interferir a la vida dels altres,

Serra recorda que, fa no tantes dècades, es naixia i es moria a casa i la gent vivia el procés de la mort, des de les malalties fins al després de la vida, al seu domicili. Així, la família començava el seu dol netejant, vestint o pentinant el cos de la persona morta i ningú es preguntava “el veig o no el veig?” com passa ara.

De fet, l’autora defensa que els nens visitin els avis als hospitals o que participin dels funerals i, de fet, indica que els infants “parlen de la mort d'una manera tan natural que jo penso que és una lliçó pels adults”

L’autora insisteix en què cal normalitzar la relació amb la mort, també amb els nens als que s’ha de portar als tanatoris i que “puguin veure persones que estan tristes pel mateix que ell”. L’autora indica que això és sentir-se acompanyats perquè “no estem fets per viure sols”, al contrari ja que la soledat mata i ens emmalalteix”.

Serra explica que el dol és “una reconstrucció” en què t'has de recomposar, i manifesta que la natura ens dona eines per fer-la; com plorar. L’autora indica que al nàixer tothom espera que ploris com senyal de vida, però després et diuen que no ploris davant la mort quan després de plorar estem millor.